La universitat catalana fa pinya contra la "llei Wert" i blinda el català a la nova selectivitat

L'ensenyament superior també fa pinya contra l'anomenada "llei Wert". Els rectors de les dotze universitats catalanes han firmat un acord en suport del model actual d'immersió lingüística i per mantenir una prova d'accés comuna a totes les universitats públiques catalanes. I és que una de les novetats de la reforma educativa és la introducció d'una revàlida al final del Batxillerat, prova que no inclou el català, i que cada universitat pugui decidir quina mena de filtre aplica a l'hora d'admetre alumnes. 

Per aquest motiu, els rectors de les universitats catalanes consideren que l'avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce) atempta contra el model actual d'ensenyament en català i empitjora el model actual d'accés a la universitat. És per això que la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya advoca per fer una "prova coordinada d'accés als estudis universitaris que complementi la revàlida", que es faci de manera anònima i simultània en totes les universitats que inclouria proves específiques i també una prova de llengua catalana.

L'acord l'han presentat, en roda de premsa, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, i el rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona i president de l'Associació Catalanes d'Universitats Públiques (ACUP), Francesc Xavier Grau, i "anticipa", segons ha explicat el conseller, el posicionament de l'ensenyament superior català sobre la Lomce si s'acaba aprovant. Si aquest és el cas, la nova selectivitat tindria una ponderació del 40% i suposaria un complement de la revàlida, que suposaria el 60% de la nota per accedir als graus.

Lectura de: Perill nens, de Francesco Tonucci.

Les Cases les nostres Fortaleses:

Tonucci, ens fa entendre que els nens no poden ser presoners dels seus pares, no poden viure i conèixer el món des de casa, els tenim protegits de tot allò que entenem per dolent, però no ens adonem que nosaltres mateixos els estem privatitzant la vida durant els primers anys.

També parla sobre els accidents domèstics, causats perquè els nens estan empresonats a casa. Aquests nens passades tantes hores entre les mateixes parets, un espai monòton a ulls d’un creador com es un nen petit,  això crea distracció i intenten distreure’s amb qualsevol cosa fins al punt que poden posar en perill la seva integritat física.

Hem de procurar que els nens no passin tantes hores a casa, que puguin sortir, trobar-se a fora amb d’altres nens, i assumir petits riscos per aprendre a defensar-se dels perills de la vida.

La veritat, que si la societat fos d’una altra manera proposar-se aquestes metes seria molt més fàcil, si es podes prescindir de la delinqüència, les drogues, la violència, l’addicció… crec que llavors tot podria millorar.

                           

La ciutat per als nens:

Francesco Tonucci ens parla de la ciutat dels infants, aquest projecte tracta de canviar el punt de referencia i situar l’infant en el centre. Diu que la societat adulta hauria d’acostumar-se a entendre a tots aquells que són diferents dels adults.

L’objectiu del projecte és crear les condicions perquè els infants puguin sortir novament de casa sols, una iniciativa molt important, és concedir la paraula als nens i apendre a escoltar-los, tenir en compte les seves idees i les seves propostes i així poder millorar el creixement d’aquestos i de la ciutat.

La familiaritat amb l’escola:

Tonucci creu que l’escola s’hauria d’assemblar a les nostres cases i una mica menys a l’escola. Com l’originalitat de la decoració, l’ordre la neteja… Diu que també existeix una proposta radical, però factible: transformar una escola d’aules en una escola de tallers. Fer que cada aula estigui especialitzada en un àmbit determinat del coneixement i que els alumnes vagin passant d’un taller a un altre segons les matèries que han de seguir en cada moment.

Valoració personal:

Crec que els aspectes tractats en el llibre de Tonucci són molt interessants, si l’escola fos com ell explica l’educació i la societat prosperaria i així es crearia un “millor” món. Totes les propostes que dóna són realment bones, l’únic que és molt difícil complir-ho per arribar a  millorar la societat, s’hauria de començar de nou.

Com diu Tonucci aquest llibre aconsegueix suggerir-nos actituds més respectuoses amb els nostres fills, alumnes i joves, no tant per preparar-los per a un futur millor sinó per crear un present millor en el qual tant ells com nosaltres puguem gaudir d’una qualitat de vida més alta.

El tono en la enseñanza (El lenguaje de la pedagogía).

Max van Manen, el autor del libro, nos define la buena pedagogía como la capacidad de comprender con certeza entre lo que es oportuno y lo que no lo es tanto en nuestra relación y trato con los jóvenes y niños.

El autor, nos aconseja que tengamos una “sensibilidad” respecto al niño como educadores (profesores y padres). Un buen profesor, tiene que saber que todos los problemas no tienen solamente una respuesta, esa es la que busca el niño, los educadores tienen que interiorizar el problema y conducir a este hacia las posibles respuestas para que él después tenga su propia opinión. Los profesores se tienen que sentir educados continuamente, porqué siempre se va a encontrar problemas nuevos a los cuales se va a tener que enfrentar. El profesor nunca debe creer que su aprendizaje esta completo, porque si no va a creer que el de los niños es incompleto, y saber que los niños también le pueden enseñar cosas que él nunca se había imaginado y pudieran sorprenderle.

Un buen profesor, le tiene que gustar mucho su profesión y su asignatura para poder transmitir a los niños sus sentimientos a través de lo que explica, de esta forma el resultado podría ser que los niños se interesaran aun más por su asignatura.

El “tacto pedagógico” es un tipo de relación pedagógica que podemos tratar de fomentar en nuestra acción en el aula con nuestros alumnos. El tacto pedagógico podría ser considerado como la sensibilidad pedagógica que deberían adoptar los educadores hacia los niños. Tenemos que ser abiertos con los niños dejar que la clase fluya observando todos los detalles y solo intervenir cuando el caso lo requiera. Depende la circunstancia el profesor tendrá que empatizarse con el alumno y estar capacitado para hacer que mejore su estado de animo, simplemente con cariño y afecto, el niño puede mejorar su estado. El educador tiene que dar ejemplo, transmitir seguridad y firmeza, y mostrar un gran agrado hacia su materia.

El tacto y la solicitud, son “teorías” que necesitan experiencia y cierta paciencia para perfeccionarse hasta llegar actuar de la mejor manera posible.

Max van Manen, nos dice que la “solicitud” es un tipo de conocimiento específico que tiene que ver tanto con lo que somos como lo que hacemos, este conocimiento surge tanto del corazón como de la cabeza. La solicitud pedagógica se establece en una determinada forma de reaccionar, ver y escuchar a un o unos niños en cualquier situación de la vida. Un profesor debe tener clarísimo que tiene que estar pendiente de todos los alumnos, y aun más de aquellos que pasan desapercibidos en clase, esos puede que necesiten más ayuda que uno que siempre esta llamando la atención.

Los educadores para lograr una buena comprensión y solicitud deben mostrar  un gran interés, autenticidad, actividad y creatividad en sus clases y en su casa.

Un ejemplo:

Hace ya varios años, cuando cursaba quinto de primaria, un día en una clase de matemáticas el profesor después de mucho rato de aguantar mis risas y mis cuchicheos con los compañeros, se enfado conmigo y me hecho de clase. En ese momento sentí una solicitud en mi interior, de todos esos niños que hablaban me hecho a mi solo, yo no entendía el porqué de todo aquello.

Durante unos días no quería ir a clase, mis padres no entendían porque pero me obligaban a ir. Un día una profesora  del año anterior a la cual le tenía mucho afecto, se fijo en mí y vio que no estaba contento, ella muy agradable vino y me preguntó que sucedía, con tacto y sensibilidad. Yo le explique lo que me había sucedido, ella me aconsejo que tenia que estar atento en clase y escuchar al profesor que hablar cuando el profesor hablaba era una falta de respeto.

Desde entonces yo y aquel profesor tuvimos una relación muy buena. El porqué de este cambio fue debido a que la profesora también hablo con el profesor en cuestión y le hizo recapacitar de su error precipitado, le aconsejo que a los  niños se los tenía que comprender y que las cosas no se podían hacer de cualquier manera. Si el profesor, me hubiera dicho con tacto y sensibilidad que le estaba molestando, yo lo hubiera entendido y hubiera parado sin tener que pasar por unos malos días de solicitud los cuales me sentí triste y abandonado.

CONCLUSION DEL LIBRO:

Mi valoración de este libro es buena, creo que hay detalles muy complejos sobre el tacto con el alumno que es una cosa muy importante al dirigir una clase y la vida de cada uno de los niños. Creo que este es un oficio que puedes aprender muchas cosas de el, que no todo es tan fácil como explicar una materia, sino que te tiene de encantar y se tiene que transmitir tu encanto hacia los alumnos para que ellos después aprecien y les guste la asignatura como el que la explica.

El Consorci d'Educació amplia les àrees d'influencia a l'hora de matricular-se.

Els pares de BCN podràn elegir la preinscripció escolar entre 12 escoles

Fins ara  les families podien escollir entre tres centres públics i tres de privats.

Les famílies que tinguin que preinscriure als seus fills a l'escola a la ciutat de Barcelona durant el pròxim periode de matriculació escolar, que s'iniciarà a finals de febrer, podràn escollir entre un mínim de 12 centres, sis públics i sis concertats, just el doble que fins ara, segons va anunciar ahir  el Consorci d'Educació, l'organismo integrat per la Conselleria d'Ensenyament i l'Ajuntament que gestiona la red educativa a la ciutat.

La modificació es fruit de l'ampliació del radi de les àrees d'influencia, que creix de forma considerable. La mesura preten afavorir a la capacitat d'elecció de centre escolar per part de les families.

Rigau considera la reforma de Wert una "ofensiva total" contra l'Estatut

La 'consellera d'Educació, Irene Rigau, ha advertit de que la reforma de la ensenyansa no universitaria plantejada pel ministre José Ignacio Wert i aprobada avui per el Gobern es "inaceptable" i suposa una "ofensiva total" contra l'estructura fixada per l'Estatut.

Amb declaracions als periodistes, Rigau ha reaccionat aixi al avantprojecte de la reforma d'enseñanza no universitaria aprobada aquest divendres perl Consell de Ministres, que preveu que la administració central augmenti la seva capacitat de fixar els continguts educatius fins al  65% del currículum en el cas de comunitats amb la llengua cooficial I el 75% per la resta.

La proposta, presentada a roda de premsa pel ministre d'Educació, José Ignacio Wert, senyala que al Gobern li correspon l'establiment de les competencies mínimes que han d'adquirir els alumnes, els criteris de l'evaluación i les proporcions curriculars senyalades com a legislació bàsica.
Rigau ha insistit en que no es necesari "recentralizar" el sistema educatiu i ha remarcat que al Estat no li correspon evaluar a cada un dels alumnes. Per aquest motiu, ha advertit de que la reforma impulsada pel Gobern es desde el punt de vista competencial "inacceptable".

Segons la 'consellera', l'últim responsable d'aquesta "ofensiva" es el president del Gobern,Mariano Rajoy, a pesar que el portaveu que ha donat a coneixer el seu contingut hagi fos el ministre Wert.

MUSEU DE LA XOCOLATA

 

13/11/12

Dimarts 13, vam visitar el Museu de la Xocolata de Barcelona.

Aquesta visita al museu, la vam fer perque creïem que aquest era

un bon lloc educatiu per als nens, tot i que incorporaria unes explicacions

detallades sobre cada figura de xocolata.

Allí vam poder observar tot tipus d'estatuetes de xocolata, desde

el mític Kubala exjugador del Barça, també La Sagrada Família, fins

al personatge de dibuixos animats Lucky Luke.

Va ser una "dolça" visita.

Lectura de: L’Elogi de la feblesa,

 d’Alexandre Jollien.

 

 

SINTESI: Aquest relat autobiogràfic d'una vida singular i sorprenet narra el camí seguit per Jollien, un jove amb paràlisi cerebral que després d'un llarg periple, va aconseguir estudiar a la Universitat.

 

1.      En que consisteix aquesta obra autobiogràfica. Què hi plasma l’autor? Com ho plasma, per què ho plasma?

Aquesta obra, és un relat autobiogràfic d’Alexandre Jollien, un jove amb paràlisi cerebral, el qual narra la seva experiència des de que va sortir d’un taller per a persones discapacitades, amb el propòsit d’estudiar filosofia a la universitat. Es un diàleg fictici entre Alexandre i Sòcrates on es qüestionen les diferències de normalitat i anormalitat.

Durant la lectura observem tots els seus reptes, les seves dificultats, la seva gran capacitat d’integració, de voler saber ,de voler aprendre per trobar un sentit a la vida.

 

2.       El mètode socràtic en l’Elogi de la feblesa.. La forma i el fons del diàleg amb Sòcrates.

 

Aquest relat autobiogràfic està escrit en forma de diàleg, aquest es du a terme gràcies a la conversació de Alexandre Jollien i Sòcrates. A mesura que passa la lectura Sòcrates utilitzant el seu mètode, fa que Alexandre expliqui el que li passava i que en tragués unes conclusions.

El mètode Socràtic era el diàleg, ell conversava amb Alexander. Ell feia preguntes i escoltava les diferents respostes i opinions per després treure’n conclusions. Alexander amb l’ajuda de les preguntes, s’adona que no sap on esta la frontera de la normalitat amb la anormalitat, tot es diferent de com ell creia.

 

 

Sòcrates utilitza la ironia per fer-li contesta les preguntes establertes d’una manera indirecta. Consistia en reconèixer que no sabia res sobre el tema que estaven parlant, per després a base de preguntes fer veure aquells que creien que en sabien que no en saben massa. Només quan es reconeix que no se sap, quan s’han superat els propis prejudicis, es pot aprendre. Per aconseguir això, a través de diferents preguntes, feia caure en contradiccions els seus interlocutors.

Sòcrates també utilitza la maièutica, aquesta era l’activitat de les llevadores (la seva mare ho havia estat), aquestes ajuden les dones en el moment de parir. Sòcrates  amb les seves preguntes pretenia ajudar a les persones perquè reflexionessin i trobessin les respostes als seus dubtes “trobar la llum com en el part”.

 

 

 

3.      Tria un o alguns dels temes que són presents a l’obre de Jollien: l’amistat, la normalitat, els educadors, l’educabilitat de l’ésser humà, l’esforç… Fes-ne una reflexió mostrant el punt de vista de Jollien. Per anar més a fons, cita i comenta fragments del text.

“La normalitat”

Al començament de l’obra, Alexandre està molt preocupat per no ser “normal”, ell no es valora com ha persona que es, sinó que es desprecia per la seva discapacitat per no ser igual als altres.

Alexandre: “Oh estimat Sòcrates!,.... Comptat i debatut jo no era normal” (Pàg:23)

 

En el transcurs de l’obra, Alexandre se n’adona que no ser del tot normal no significa res, no seràs ni més ni menys important, fins al punt que te el dubte que potser els anormals són els altres. Alexandre creu que l ’anormalitat dóna una motivació per superar-se ell mateix i esdevenir un home de profit.

Treu la conclusió que la normalitat o no, sol depèn de la situació en que et trobis, i que lo més important és ser un mateix i tenir criteri.

 

 

 

4.      Quin efecte ha tingut en tu aquesta lectura? En què t’ha fet pensar i t’ha interrogat? En què t’ha fet canviar? Què t’ha fet pensar?`

 

Acabat el llibre “L’Elogi de la feblesa” d’Alexandre Jollien, , he quedat impressionat amb la força de voluntat i superació que ha tingut Alexandre durant els anys de vida narrats, com ha evolucionat gracies a tots els seus esforços i donar mèrits a una persona amb paràlisi cerebral com ell per com se n’ha sortit i ha pogut adaptar-se a un món difícil per a ell.

Fer entendre a tothom que ningú es igual que l’altre, que cadascú té els seus punts forts i punts febles, altres més greus, altres menys, però que tot i això són persones i que ningú ha de ser discriminat o apartat de la societat per un defecte.

I que les persones que no es senten “normals” que admirin el valor d’Alexandre per voler tirar endavant, per fer el que li agrada i ensenyar que tot pot ser possible encara que tinguis algun problema.

Recomanaria aquesta història a tothom, perquè es digne d’admirar. Ens hem de parar a pensar que no ens podem queixar per tonteries, quan  hi ha persones que per d’altres causes si troba cada dia i se’n surten.

Benvinguts al meu blog!